«El pare» o la maledicció de la nostra era

Les plagues bíbliques tenen més actualitat que mai. Després d’un pandèmia com ha estat la COVID, i encara malauradament no la podem acomiadar, ens trobem amb les pandèmies que restaven ocultes per la vida atrafagada que portem. I una d’aquestes, indubtablement, és l’alzheimer. 

Aquesta malaltia degenerativa s’ha convertit en un clar reflex de la nostra societat. A còpia de viure més anys, d’estendre de forma quasi bé infinita l’esperança de vida a occident, la natura ens torna la cara menys amable de la vida. L’envelliment de la societat ens porta a enfrontar-nos a la trista realitat de que no tots els cossos són capaços de mantenir la seva funcionalitat a partir de cert moment.

I aquest és el tema d’El pare, l’obra de teatre que es representa  amb èxit al Teatre Romea: el progressiu deteriorament d’una persona que destrueix lentament la memòria i la capacitat de pensar i, amb el temps, l’habilitat de fer fins a les tasques més senzilles. Però l’abordatge de l’obra de Florian Zaller és més que això. Ens parla de la destrucció de lligams afectius, del dolor insoportable de l’entorn del malalt per veure la progressiva despersonalització de l’ésser estimat. Patim amb la filla de l’Andreu el dolor, l’angoixa de veure que no pot fer res pel seu pare.

L’aproximació que en fa Zeller de l’evolució de l’Andreu és molt interessant. Ens connecta amb el seu món, un món que s’està desconnectant de la vida. És angoixant sí, veure com el tremendo Josep Maria Pou dirigeix el seu personatge cap al desvari, a la incapacitat per reconèixer a si mateix. I és angoixat alinear-se amb la filla que en molts moments, ens fa ben visible el drama de les cures a la nostra societat. Una filla que ha de triar, com tantes altres persones, sobretot dones, entre la cura del pare i la seva pròpia vida. Resulta molt clar a l’obra que las malaltia “mata” a tots dos. La “solució” a aquest terrible dilema la produeix el propì mal. Quan el malalt no és capaç de reconèixer-se, quan la demència és la protagonista total, és el moment en que l’entorn s’evidencia quelcom que tots haviem vist de bon principi: internar-lo a una centre especialitzat. 

L’obra està plantejada per Josep Maria Mestres d’una forma esencial amb un escenari despullat perquè obrin amb la seva veritat els actors. A més de l’immens Pou, l’acompanyament de na Rosa Renom en el paper de la seva filla, és fonamental. Són els dos punts de vista al voltant dels quals s’erigeix l’obra. I tots dos estan en el seu lloc. Pou tan aviat trist com enfadat. Tan lúcid com desorientat. Sempre digne, fins i tot quan la indignitat de la malaltia es fa més punyent.

Paco Azorín presenta una escenografia minimalista.: sis cadires que es van movent al llarg de l’obra responent a les diverses situacions i a la progressiva desnortació de l’Andreu. 6 cadires que ens coloquen perfectament en la seva ment.

De fons, la reflexió de com percebem la realitat, què és  veritat i què és percepció. En què consisteix la condició d’ésser humà. La constatació que una persona, en el seu ampli sentit de la paraula, es construeix a partir dels records, de la memòria. I si aquesta ja no hi és, continua sent vida humana? La gran pregunta.

Anuncio publicitario
A %d blogueros les gusta esto: