Clara Peya, la malalta que cura

El grup et salvarà. Això diu Clara Peya. La tribu és el camí de solució a molts dels nostres problemes. I no només als grans problemes socials, econòmics… també d’aquells que tenen a veure amb la nostra salut emocional.
Clara Peya, la malalta que cura.

La vaig conèixer, sense saber-ho, sense ser conscient, fa uns anys a la “Jane Eyre” que va dirigir la Portacelli al Lliure. I la seva presentació oficial va venir de la mà d’una altra de les meves muses, Guadi Galego. La seva participació al concert de presentació a Barcelona del disc de la Guadi, “Inmersión”, amb una altra dona molt especial, la Judit Neddermann, va ser emocionant. A partir d’aquell moment tot va ser una cursa per saber més d’ella, per sentir-la.
I així, arribat el moment de retornar al teatre, intentar veure aquest espectacle, “SuiteTOC núm. 6” de Les Impuxibles a Granollers, intentant corregir l’errada de no haver-li fet cas la temporada passada, quan jo era inconscient. I no va poder ser, una mena d’expiació de les culpes per part meva.

Però va arribar el moment. I va ser a la Sala Beckett. En una sala amb olor de pandèmia. De tristesa barrejada amb l’esperança de que la nova normalitat, de veritat ho fos.

“SuiteTOC núm. 6” es mou en un escenari d’una austeritat superlativa, només plena pels instruments alliberadors de la Clara, amb unes parets inhòspites que transmetien més dolor que esperança, la seva figura es perfilava davant nostre. Una imatge colpidora que ens apropava al que havia de venir.

Amb una capacitat que poques vegades hem vist, Les impuxibles ens introduïen en el fosc univers de les malalties mentals. Sentim el dolor, la soledat, la incomprensió. La de la protagonista, la Clara en primera persona, la de l’Ariadna, eterna companyia de la seva germana fins quasi la malaltia, la de la psiquiatria que no entén a la persona que hi ha dins de la malaltia, ocupada en etiquetar-la per poder assignar-li el principi actiu pertinent. En l’entorn, malalt sense saber-ho. O ,potser, intuint-t’ho.

Amb dos moments estel·lars de sinceritat aclaparadora. El que protagonitza Clara expressant directament el seu dolor, les seves dificultats per sortir de l’armari, però a la vegada, la seva esperança de normalitzar una vida plena. D’aposta confiada en la tribu com a comunitat terapèutica, on las cures siguin universals, on tothom, de veritat, se senti lliure i alhora protegit. La força de la “veritat” de la Clara travessa tota l’obra però aquest és el moment culminant.

L’altra gran escena és la que protagonitza l’Ariadna. La tristesa pel cicló emocional a la que ha estat sotmesa per estar al costat de la Clara, per estimar-la. La progressiva pèrdua de la pròpia individualitat submergida en el univers extraviat de la Clara durant tots aquest anys. De com compatibilitzar la vida pròpia i l’acompanyament a la seva germana. De com ser, de veritat, dues dones lliures.

Som conscients de com el missatge s’ha menjat el mitjà. Cert que tota la posta en escena és brillant. Cert que la música és més, molt més que la banda sonora. Cert que el treball coreogràfic és de les millors coses que hem vist fa molt de temps. Cert que el treball actoral dels actors, i molt en concret d’en Pau Vinyes, només fa créixer l’obra. Que hi ha moments escènics d’una brillantor colpidora. Però aquesta obra és molt més que aquestes coses, que en una altra obra la farien mereixadora de tota l’atenció aquí són secundàries.

L’obra és pura poesia. Visual, sonora, emocional. El públic li vam dedicar quasi cinc minuts d’aplaudiments fruit de l’impacte al que vam estar sotmesos. Minuts de reconeixement que li costava acceptar a la Clara.

Clara, la malata que cura.

PS. Us deixo el video de presentació de l’obra de les germanes Peya

Amb moltes ganes de cultura!

El 27 de setembre serà una data que no podré oblidar fàcilment. Mesos, molts mesos sense música clàssica en directe. Sense veure els ulls dels artistes. De no tenir a prop els meus compositors de capçalera. Com va dir el Corrado Bolsi, director de l’Orquestra de Cambra de Granollers, sense l’equació perfecta que suposen compositors, executants i públic. Però va arribar el moment de la retrobada i va ser un moment de felicitat. D’aquesta que tanta falta ens fa davant les dificultats que ens envolten.

La emotiva nit va començar amb un bellíssim homenatge de l’Orquestra a les persones que no han pogut superar la pandèmia. Ho van fer amb el Concert en La Major núm.4 per a cordes de Vivaldi. Tota la senzillesa de Vivaldi omplí d’emoció al públic només sentir els primers compassos.

El concert continuà amb el Concert per a violí, oboè i cordes en Do menor de J.S.Bach. L’Orquestra es va fer acompanyar per Oscar Diago a l’oboè solista. Bach va sonar amb brío i solvència. El solista, va donar mostres del seu virtuosisme, deixant clar com podia aportar a l’Orquestra.

El programa va continuar amb el Vals de la Serenata per a cordes en Do Major op.48 de P.I. Txaikovski. Una coneguda peça que, sovint, passa desapercebut el seu autor. Bellesa i l’alegria dels valsos. Va estar seguit pel Nocturn del Quartet núm.2 d’ A. Borodin. Si la peça en format quartet és molt delicada, la participació de l’Orquestra li va donar una profunditat plena d’emoció. Choros núm.1 d’ H. Villa-Lobos, el gran mestre brasiler, va omplir de saudade la sala. Música d’arrel inequivocament popular que el mestre va saber donar prestigi.

I el concert acabà amb la Dansa Hongaresa núm.5 de J. Brahms, que com va dir el Mestre Bosi, no li cal presentació.

L’Orquestra de Cambra de Granollers no és una promessa de futur, és una realitat feliç que ha d’omplir d’orgull a la ciutat. Amb un lideratge per part del director, Corrado Bosi, suau però ben perceptible. Va sonar en perfecta forma malgrat tots aquests mesos de inactivitat forçada. L’entrega dels músics no garanteix la qualitat de l’execució, és clar que no, però si més no, assegura la capacitat de transmetre emoció al públic. I ells ho aconsegueixen. Ahir vam, assistir-hi a un concert que, per sobra altra consideració, va estar ple d’emoció. Emoció a l’escenari, emoció al podium i emoció a la platea.

És el primer de la temporada. Ens esperen moments d’enorme felicitat amb aquest grup de músics.

Wild Wild Country,cuidado que viene la religión

Wild Wild Country,cuidado que vienen las religiones. Serie de Netflix sobre los acontecimientos en Antelope, Oregón, con la secta rajnishes

Bhagwan_Shree_Rajneesh_and_disciples_in_darshan_at_Poona_in_1977

Como el verano nos otorga tiempo personal extra este año pudimos ver el documental “Wild Wild country”.

Lo primero que merece la pena ser destacado es que en un panorama televisivo como el que estamos viviendo, caracterizado en general por la espectacularización de los contenidos, nos encontramos con la sorpresa de que Netflix apuesta por un documental extenso y de producción cara. Abre la esperanza de que los contenidos un poco más exigentes tienen una ventana de oportunidad en competencia con series dramáticas.

“Wild Wild Country” explica los acontecimientos que tuvieron lugar en Antelope, Oregon, pequeña localidad norteamericana, cuando inesperadamente aparecieron en un rancho cercano la comunidad de seguidores del gurú indio Bhagwan Shree Rajneesh, después conocido como Osho.

La serie es valiosa, muy valiosa por varias razones que pasaré a intentar explicar.

La primera es que nos acerca, en base a los relatos personales, al por qué del éxito de una “religión”(?) de cariz sectario como eran los rajnishes. Especialmente curioso es que esta comunidad, y tantas como ella, solo son noticia cuando occidentales se suman. El testimonio nos habla de personas que han perdido el sentido de su vida, repleta de materialismo, codicia, estrés y valores más que discutibles. Personas que reclaman un horizonte espiritual que le dé profundidad a su vida. En definitiva, lo que las diferentes religiones han hecho por la humanidad desde hace varios millares de años. Un deseo de trascendencia que es casi innato al ser humano. Y cuando esto se corrompe en nuestro entorno cultural lo vamos a buscar fuera de él.

Junto a esta realidad hay que poner encima de la mesa el choque de culturas entre Oriente y Occidente. Resulta relativamente fácil encontrar en Oriente aquello que tenemos la percepción de haber perdido entre nosotros. Y junto a ello, la aparición de otro elemento clásico: el liderazgo carismático.

El documental nos ofrece una panorámica de la situació creada en Antelope muy interesante. Por un lado una comunidad muy pequeña, muy cerrada, anclada en una visión muy conservadora de la vida, donde la religión es claramente un elemento aglutinador y donde un tal Trump, por ejemplo, podría conseguir votos. Y claro, los  seguidores de Bhagwan Shree Rajneesh eran víctimas propiciatorias de este ambiente, que vemos rápidamente, viciado. Por otro lado, una comunidad Rajneesh hiper motivada, ¿alienada?, que desde una cierta prepotencia desprecia a la comunidad tradicional. Y todo construido desde el relato personal contrapuesto, sin voz en off.

Otra aportación valiosa de “Wild wild country” es ver cómo, a pesar de predicar la espiritualidad más profunda, el dinero, los lujos, el materialismo acompañan también a los rajnishes. Es difícil no percibir que Osho tenía un negocio sustancioso y que sus lujos se asemejaban al de otros líderes religiosos que nos son más cercanos. Da igual que sean iglesias largamente establecidas o sectas recientes, todas tiene en su punto de mira los intereses económicos. El documental lo deja bien claro.

El dibujo de las relaciones de poder es deslumbrante. En las dos comunidades, la rajnishes y la de Antelope, las batallas por el poder son un poderosísimo movimiento tectónico por debajo de los discursos oficiales. El poder dentro de la propia comunidad y en el enfrentamiento entre ellas. Y cómo en esa batalla no hay rehenes. Desde intentos de asesinato a violencia contra el otro grupo. Desde la utilización torticera de las instituciones hasta la delación más ruín. Queda claro que a la democracia inclusiva, más allá de los discursos de los políticos, le resta muy poco espacio en determinadas comunidades.

Finalmente una reflexión global: “Wild wild country” deja bien claro la fractura entre los ámbitos urbanos y las comunidades rurales. Sociedades duales, culturas irreconciliables. Donde todo avanza a un ritmo vertiginoso y aquellas donde el tiempo parece haberse detenido.

Como conclusión diría que este documental ha sido una oportunidad para acercarnos a muchas cosas a la vez, explicadas de forma inteligente y veraz, con un enorme dinamismo y atractivo formal, huyendo del sensacionalismo y demostrando que el periodismo documental es válido y necesario. Y además, entretenido. ¿Qué más podemos pedir de algo menos de cinco horas delante de nuestro televisor?

 

A %d blogueros les gusta esto: