Clara Peya, la malalta que cura

El grup et salvarà. Això diu Clara Peya. La tribu és el camí de solució a molts dels nostres problemes. I no només als grans problemes socials, econòmics… també d’aquells que tenen a veure amb la nostra salut emocional.
Clara Peya, la malalta que cura.

La vaig conèixer, sense saber-ho, sense ser conscient, fa uns anys a la “Jane Eyre” que va dirigir la Portacelli al Lliure. I la seva presentació oficial va venir de la mà d’una altra de les meves muses, Guadi Galego. La seva participació al concert de presentació a Barcelona del disc de la Guadi, “Inmersión”, amb una altra dona molt especial, la Judit Neddermann, va ser emocionant. A partir d’aquell moment tot va ser una cursa per saber més d’ella, per sentir-la.
I així, arribat el moment de retornar al teatre, intentar veure aquest espectacle, “SuiteTOC núm. 6” de Les Impuxibles a Granollers, intentant corregir l’errada de no haver-li fet cas la temporada passada, quan jo era inconscient. I no va poder ser, una mena d’expiació de les culpes per part meva.

Però va arribar el moment. I va ser a la Sala Beckett. En una sala amb olor de pandèmia. De tristesa barrejada amb l’esperança de que la nova normalitat, de veritat ho fos.

“SuiteTOC núm. 6” es mou en un escenari d’una austeritat superlativa, només plena pels instruments alliberadors de la Clara, amb unes parets inhòspites que transmetien més dolor que esperança, la seva figura es perfilava davant nostre. Una imatge colpidora que ens apropava al que havia de venir.

Amb una capacitat que poques vegades hem vist, Les impuxibles ens introduïen en el fosc univers de les malalties mentals. Sentim el dolor, la soledat, la incomprensió. La de la protagonista, la Clara en primera persona, la de l’Ariadna, eterna companyia de la seva germana fins quasi la malaltia, la de la psiquiatria que no entén a la persona que hi ha dins de la malaltia, ocupada en etiquetar-la per poder assignar-li el principi actiu pertinent. En l’entorn, malalt sense saber-ho. O ,potser, intuint-t’ho.

Amb dos moments estel·lars de sinceritat aclaparadora. El que protagonitza Clara expressant directament el seu dolor, les seves dificultats per sortir de l’armari, però a la vegada, la seva esperança de normalitzar una vida plena. D’aposta confiada en la tribu com a comunitat terapèutica, on las cures siguin universals, on tothom, de veritat, se senti lliure i alhora protegit. La força de la “veritat” de la Clara travessa tota l’obra però aquest és el moment culminant.

L’altra gran escena és la que protagonitza l’Ariadna. La tristesa pel cicló emocional a la que ha estat sotmesa per estar al costat de la Clara, per estimar-la. La progressiva pèrdua de la pròpia individualitat submergida en el univers extraviat de la Clara durant tots aquest anys. De com compatibilitzar la vida pròpia i l’acompanyament a la seva germana. De com ser, de veritat, dues dones lliures.

Som conscients de com el missatge s’ha menjat el mitjà. Cert que tota la posta en escena és brillant. Cert que la música és més, molt més que la banda sonora. Cert que el treball coreogràfic és de les millors coses que hem vist fa molt de temps. Cert que el treball actoral dels actors, i molt en concret d’en Pau Vinyes, només fa créixer l’obra. Que hi ha moments escènics d’una brillantor colpidora. Però aquesta obra és molt més que aquestes coses, que en una altra obra la farien mereixadora de tota l’atenció aquí són secundàries.

L’obra és pura poesia. Visual, sonora, emocional. El públic li vam dedicar quasi cinc minuts d’aplaudiments fruit de l’impacte al que vam estar sotmesos. Minuts de reconeixement que li costava acceptar a la Clara.

Clara, la malata que cura.

PS. Us deixo el video de presentació de l’obra de les germanes Peya

Anuncio publicitario

Amb moltes ganes de cultura!

El 27 de setembre serà una data que no podré oblidar fàcilment. Mesos, molts mesos sense música clàssica en directe. Sense veure els ulls dels artistes. De no tenir a prop els meus compositors de capçalera. Com va dir el Corrado Bolsi, director de l’Orquestra de Cambra de Granollers, sense l’equació perfecta que suposen compositors, executants i públic. Però va arribar el moment de la retrobada i va ser un moment de felicitat. D’aquesta que tanta falta ens fa davant les dificultats que ens envolten.

La emotiva nit va començar amb un bellíssim homenatge de l’Orquestra a les persones que no han pogut superar la pandèmia. Ho van fer amb el Concert en La Major núm.4 per a cordes de Vivaldi. Tota la senzillesa de Vivaldi omplí d’emoció al públic només sentir els primers compassos.

El concert continuà amb el Concert per a violí, oboè i cordes en Do menor de J.S.Bach. L’Orquestra es va fer acompanyar per Oscar Diago a l’oboè solista. Bach va sonar amb brío i solvència. El solista, va donar mostres del seu virtuosisme, deixant clar com podia aportar a l’Orquestra.

El programa va continuar amb el Vals de la Serenata per a cordes en Do Major op.48 de P.I. Txaikovski. Una coneguda peça que, sovint, passa desapercebut el seu autor. Bellesa i l’alegria dels valsos. Va estar seguit pel Nocturn del Quartet núm.2 d’ A. Borodin. Si la peça en format quartet és molt delicada, la participació de l’Orquestra li va donar una profunditat plena d’emoció. Choros núm.1 d’ H. Villa-Lobos, el gran mestre brasiler, va omplir de saudade la sala. Música d’arrel inequivocament popular que el mestre va saber donar prestigi.

I el concert acabà amb la Dansa Hongaresa núm.5 de J. Brahms, que com va dir el Mestre Bosi, no li cal presentació.

L’Orquestra de Cambra de Granollers no és una promessa de futur, és una realitat feliç que ha d’omplir d’orgull a la ciutat. Amb un lideratge per part del director, Corrado Bosi, suau però ben perceptible. Va sonar en perfecta forma malgrat tots aquests mesos de inactivitat forçada. L’entrega dels músics no garanteix la qualitat de l’execució, és clar que no, però si més no, assegura la capacitat de transmetre emoció al públic. I ells ho aconsegueixen. Ahir vam, assistir-hi a un concert que, per sobra altra consideració, va estar ple d’emoció. Emoció a l’escenari, emoció al podium i emoció a la platea.

És el primer de la temporada. Ens esperen moments d’enorme felicitat amb aquest grup de músics.

Federico…García Lorca… mi cantor

La obra de Pep Tosar «Federico García» nos acerca mediante un completo espectáculo, que auna música, poesía, video y documental la compleja vida y muerte del poeta de Granada.

Una obra de teatro sobre Federico García Lorca? en 2019? Como dice el mismo director, Pep Tosar, lo único que de verdad aportaría algo nuevo es saber dónde están sus restos…

Por tanto nos acercamos al Teatre Romea con la doble sensación de que visitabamos de nuevo a un pariente cercano, muy cercano, y que poco nos podrían descubrir. Pero Federico tiene el don de hacernos vibrar en cualquier caso e, incluso, hacerlo de antemano.

Y sin querer saber previamente casi nada de lo que íbamos a ver entramos en el teatro. Cuando la función da comienzo nos vemos empujados a circular por unas vías, nunca mejor dicho, en las que se aúnan muchas cosas. Empezamos a temer que vamos a presenciar un espectáculo flamenco… y lo tenemos! Una Mariola Membrives al cante y un José Maldonado al baile, nos deslumbran a los que sin ser flamencos, nos gusta el arte. El duende está en el aire. Desde el minuto uno nos damos cuenta. Pronto descubrimos la función de ese telón transparente que nos separa de los artistas. En realidad es una pantalla en donde iniciamos un viaje hacia los paisajes, muchos y diversos, del poeta. Un viaje sazonado con declaraciones de especialistas en el autor como la escritora Antonia Rodrigo, el profesor Domingo Ródenas y el periodista y poeta Juan de Loxa. Tosar también logró entrevistar a Vicenta Fernández-Montesinos, nieta de Lorca, la última persona viva que trató con el poeta.

Y el carrusel de emociones gira y gira. Del video de evocadoras imágenes pasamos al testimonio personal de los invitados. De la poderosa guitarra de Rycardo Moreno, a la voz de mil registros de Pep Tosar. Del arrebatado quejío de Membrives al recital de baile y de postura de Maldonado.

La aproximación de Tosar al poeta es delicada, es sugerente, alejada, aunque no ajena, del mito. Sintiendo la evolución del poeta en tanto que persona fruto de su entorno y circunstancias. Acercándonos a su infancia, acercándonos a su estancia en la Residencia de estudiantes, acercándonos a su relación con Luís Buñuel y con Salvador Dalí.

Pero por encima de todo, la voz, la palabra. Y no una voz cualquiera: la del ciudadano Federico García convertido en el poeta García Lorca. Convertido en el autor teatral que echó abajo la puerta del teatro español. Antes de que todos nosotros lo supiéramos. Que convirtió el mundo en palabras. Palabras que suenan a magia construida hoy mismo.

Pep Tosar construye un texto potente, compacto, en el que se proyecta Federico García como a un gigante pero a la vez cercano. Y le añade un uso de la escenografía sencilla, minimalista pero que refuerza de forma vigorosa el conjunto.

Mención aparte quiero hacer en el uso, casi obligado en el teatro actual, de los audiovisuales. No es aquí un añadido estético, es parte esencial del propio espectáculo, es espectáculo. Necesitamos todas esas versiones de Federico, no nos podemos perder ningún matiz. Los diferentes testimonios, desde su perspectiva cada uno, completan nuestro acercamiento al poeta. Hecho con ritmo, con delicadeza, con fluir que no distancia en ningún momento. Con un repaso a los escenarios, los diferentes escenarios vitales del poeta.

De agradecer, muy de agradecer, que Tosar no se centre en el final, el horrendo asesinato, de Federico García Lorca. Siendo una tragedia en todos los sentidos de la palabra, no podemos ni debemos condenar a Federico García Lorca a la única dimensión de víctima. Él no lo hubiese permitido. Sí que agradecemos a Tosar que ponga encima de la mesa las difíciles situaciones vitales que supuso para él su condición de homosexual. Una opción que, sin ningún género de dudas, fue uno de lo elementos claves en su asesinato.

La tragedia de ser mujer en aquella España -muy diferente a la de hoy?, ojalá-, la tragedia de ser gitano, la tragedia de ser gay. Asombrosa actualidad la de Federico. Qué necesario sigues siendo…

En definitiva, sí que se podía hacer algo más entorno a Federico García Lorca. Tosar construye uno de los mejores ejemplos que hemos tenido el honor de ver de espectáculo total. Es un documental? Sí. Es un recital de poesía? S. Es teatro? Sí. Es baile? Sí. Es cante? Sí … ES ARTE.

A %d blogueros les gusta esto: