El grup et salvarà. Això diu Clara Peya. La tribu és el camí de solució a molts dels nostres problemes. I no només als grans problemes socials, econòmics… també d’aquells que tenen a veure amb la nostra salut emocional.
Clara Peya, la malalta que cura.
La vaig conèixer, sense saber-ho, sense ser conscient, fa uns anys a la “Jane Eyre” que va dirigir la Portacelli al Lliure. I la seva presentació oficial va venir de la mà d’una altra de les meves muses, Guadi Galego. La seva participació al concert de presentació a Barcelona del disc de la Guadi, “Inmersión”, amb una altra dona molt especial, la Judit Neddermann, va ser emocionant. A partir d’aquell moment tot va ser una cursa per saber més d’ella, per sentir-la.
I així, arribat el moment de retornar al teatre, intentar veure aquest espectacle, “SuiteTOC núm. 6” de Les Impuxibles a Granollers, intentant corregir l’errada de no haver-li fet cas la temporada passada, quan jo era inconscient. I no va poder ser, una mena d’expiació de les culpes per part meva.
Però va arribar el moment. I va ser a la Sala Beckett. En una sala amb olor de pandèmia. De tristesa barrejada amb l’esperança de que la nova normalitat, de veritat ho fos.
“SuiteTOC núm. 6” es mou en un escenari d’una austeritat superlativa, només plena pels instruments alliberadors de la Clara, amb unes parets inhòspites que transmetien més dolor que esperança, la seva figura es perfilava davant nostre. Una imatge colpidora que ens apropava al que havia de venir.
Amb una capacitat que poques vegades hem vist, Les impuxibles ens introduïen en el fosc univers de les malalties mentals. Sentim el dolor, la soledat, la incomprensió. La de la protagonista, la Clara en primera persona, la de l’Ariadna, eterna companyia de la seva germana fins quasi la malaltia, la de la psiquiatria que no entén a la persona que hi ha dins de la malaltia, ocupada en etiquetar-la per poder assignar-li el principi actiu pertinent. En l’entorn, malalt sense saber-ho. O ,potser, intuint-t’ho.
Amb dos moments estel·lars de sinceritat aclaparadora. El que protagonitza Clara expressant directament el seu dolor, les seves dificultats per sortir de l’armari, però a la vegada, la seva esperança de normalitzar una vida plena. D’aposta confiada en la tribu com a comunitat terapèutica, on las cures siguin universals, on tothom, de veritat, se senti lliure i alhora protegit. La força de la “veritat” de la Clara travessa tota l’obra però aquest és el moment culminant.
L’altra gran escena és la que protagonitza l’Ariadna. La tristesa pel cicló emocional a la que ha estat sotmesa per estar al costat de la Clara, per estimar-la. La progressiva pèrdua de la pròpia individualitat submergida en el univers extraviat de la Clara durant tots aquest anys. De com compatibilitzar la vida pròpia i l’acompanyament a la seva germana. De com ser, de veritat, dues dones lliures.
Som conscients de com el missatge s’ha menjat el mitjà. Cert que tota la posta en escena és brillant. Cert que la música és més, molt més que la banda sonora. Cert que el treball coreogràfic és de les millors coses que hem vist fa molt de temps. Cert que el treball actoral dels actors, i molt en concret d’en Pau Vinyes, només fa créixer l’obra. Que hi ha moments escènics d’una brillantor colpidora. Però aquesta obra és molt més que aquestes coses, que en una altra obra la farien mereixadora de tota l’atenció aquí són secundàries.
L’obra és pura poesia. Visual, sonora, emocional. El públic li vam dedicar quasi cinc minuts d’aplaudiments fruit de l’impacte al que vam estar sotmesos. Minuts de reconeixement que li costava acceptar a la Clara.
Clara, la malata que cura.
PS. Us deixo el video de presentació de l’obra de les germanes Peya
Compartir en
Yo solo digo lo que he visto 