Alguns dies d’ahir, una obra equidistante

En España no estamos acostumbrados a hacer ficción sobre hechos reales, y mucho menos sobre temas de actualidad. Por eso hay que reconocer la valentía de Jordi Casanovas llevando al escenario los hechos políticos que sucedieron en Catalunya durante los meses de septiembre, octubre, noviembre y diciembre de 2017.

Sin embargo, Casanovas, un autor que sabe captar primorosamente las tensiones del “teatro de comedor” (Vilafranca es un buen ejemplo) evita hacer teatro documento, pero nos muestra a través de la ficción cómo la realidad extrema y la política pueden volver del revés nuestras vidas.

En el escenario una familia, la familia Font, que ve cómo de repente sus problemas y pequeños dramas personales pasan a un segundo plano arrinconados por el momento histórico que se vive. El momento que vive Catalunya, ya que lo que pasa fuera queda, también, en segundo plano. De muestra un botón: La obra empieza con el atentado de Las Ramblas a los que los protagonistas no dedican ni tres minutos.

Rosa, Jaume, Jofre y Laura son una madre, un padre, un hijo y una hija con diversidad de opiniones sobre la situación política catalana; personas que luchan por ser dignos y coherentes en la vida, con sus convicciones políticas y sociales, con sus preocupaciones, sus angustias, sus anhelos, sus crisis matrimoniales y sus problemas de relación, que ve de repente sacudida su cotidianidad por la situación política provocada por el proceso independentista. Pero, a la vez, esa política que les entra por la ventana procuran analizarla desde la calma y el sosiego. Los personajes, sentados alrededor de una mesa, comentan, discuten, plantean dudas, preguntas, ilusiones y anhelos, y muestran los sufrimientos que les va provocando lo que pasa fuera y lo que les pasa dentro mientras sienten cómo esto les está transformando, intentando que no les fracture. En este trayecto político cargado de emotividad, Casanovas, quizás con voluntad pedagógica, nos muestra el gran esfuerzo que hacen los cuatro por empatizar con los pensamientos y posicionamientos de los demás, por entenderse y comprenderse a través del diálogo, mientras buscan la manera de perdonar.

Si bien la trama se desarrolla en el interior de esta familia, Casanovas abre el foco a la actualidad citando a los protagonistas del momento en boca de sus personajes o con fragmentos grabados de declaraciones reales.

Esperanza, miedo, perplejidad y rabia son emociones nítidamente reflejadas. No hay blancos y negros, y sí muchos grises.  Pero para tanta emoción que quiere transmitir el texto, a la dramaturgia le falta garra, intensidad. La dirección del montaje que pudimos ver el viernes 16 de octubre en L’Auditori de Granollers fue pobre. La escenografía, escasa, que no minimalista: una plataforma giratoria con una mesa y cuatro sillas que indican el paso de un tiempo que da vueltas para no llegar a ninguna parte. Buena metáfora. El movimiento de los personajes por el escenario, las transiciones, poco elaboradas. Ver a Jofre en el fondo de la escena con una botella de cava y cuatro copas, esperando a tener el pie para entrar en la acción no está a la altura de lo que pretende la obra. La música, poco acertada, no aporta nada.

El trabajo actoral, plano. Está claro que Casanovas no pretende mostrarnos unos héroes sino unos seres humanos, imperfectos como cada uno de nosotros, pero para ello era necesario darle a cada personaje intensidad y personalidad. Abel Folk, el padre, sobre quien recae el peso de la trama, se queda en un personaje escurridizo e hiperactivo. La madre, Míriam Iscla, nos quiere conmover, pero consigue hacerlo sólo en determinados momentos. Marta Ossó no llega a enfatizar lo suficiente la contradicción que supone tener el corazón repartido entre las dos posiciones políticas encontradas y las consecuencias que ello tiene. Y, por último, Francisco Cuéllar, el hijo, el más comprometido es quizás quién es más capaz de definir claramente su personaje.

Por si fuera poco, en la escena final, a modo de conclusión, el autor introduce un diálogo entre Jaume y Rosa, en el que se sinceran dejando al descubierto sus sentimientos respecto al otro. Un diálogo que rompe totalmente el in crescendo y dramatismo de la situación política y que distrae al espectador.

En definitiva, una obra que teatralmente no es muy buena pero que tiene valor porque acaba siendo el reflejo de cómo se siente la sociedad catalana tres años después de aquellos meses tan conflictivos. Casanovas trata de revivir y revisar no la Historia con mayúsculas, sino la historia, la de las personas. La sensación que proyecta la obra es la de recordar haber formado parte de algo, pero con un regusto a derrota. Recordando quiénes éramos entonces puede que entendamos mejor quiénes somos hoy. Y es que, seguramente, “Alguns dies d’ahir” surge de la necesidad de explicar, de comprender esos momentos convulsos, pero quizás necesitemos la perspectiva del tiempo para analizarlos. 

Anuncio publicitario

Clara Peya, la malalta que cura

El grup et salvarà. Això diu Clara Peya. La tribu és el camí de solució a molts dels nostres problemes. I no només als grans problemes socials, econòmics… també d’aquells que tenen a veure amb la nostra salut emocional.
Clara Peya, la malalta que cura.

La vaig conèixer, sense saber-ho, sense ser conscient, fa uns anys a la “Jane Eyre” que va dirigir la Portacelli al Lliure. I la seva presentació oficial va venir de la mà d’una altra de les meves muses, Guadi Galego. La seva participació al concert de presentació a Barcelona del disc de la Guadi, “Inmersión”, amb una altra dona molt especial, la Judit Neddermann, va ser emocionant. A partir d’aquell moment tot va ser una cursa per saber més d’ella, per sentir-la.
I així, arribat el moment de retornar al teatre, intentar veure aquest espectacle, “SuiteTOC núm. 6” de Les Impuxibles a Granollers, intentant corregir l’errada de no haver-li fet cas la temporada passada, quan jo era inconscient. I no va poder ser, una mena d’expiació de les culpes per part meva.

Però va arribar el moment. I va ser a la Sala Beckett. En una sala amb olor de pandèmia. De tristesa barrejada amb l’esperança de que la nova normalitat, de veritat ho fos.

“SuiteTOC núm. 6” es mou en un escenari d’una austeritat superlativa, només plena pels instruments alliberadors de la Clara, amb unes parets inhòspites que transmetien més dolor que esperança, la seva figura es perfilava davant nostre. Una imatge colpidora que ens apropava al que havia de venir.

Amb una capacitat que poques vegades hem vist, Les impuxibles ens introduïen en el fosc univers de les malalties mentals. Sentim el dolor, la soledat, la incomprensió. La de la protagonista, la Clara en primera persona, la de l’Ariadna, eterna companyia de la seva germana fins quasi la malaltia, la de la psiquiatria que no entén a la persona que hi ha dins de la malaltia, ocupada en etiquetar-la per poder assignar-li el principi actiu pertinent. En l’entorn, malalt sense saber-ho. O ,potser, intuint-t’ho.

Amb dos moments estel·lars de sinceritat aclaparadora. El que protagonitza Clara expressant directament el seu dolor, les seves dificultats per sortir de l’armari, però a la vegada, la seva esperança de normalitzar una vida plena. D’aposta confiada en la tribu com a comunitat terapèutica, on las cures siguin universals, on tothom, de veritat, se senti lliure i alhora protegit. La força de la “veritat” de la Clara travessa tota l’obra però aquest és el moment culminant.

L’altra gran escena és la que protagonitza l’Ariadna. La tristesa pel cicló emocional a la que ha estat sotmesa per estar al costat de la Clara, per estimar-la. La progressiva pèrdua de la pròpia individualitat submergida en el univers extraviat de la Clara durant tots aquest anys. De com compatibilitzar la vida pròpia i l’acompanyament a la seva germana. De com ser, de veritat, dues dones lliures.

Som conscients de com el missatge s’ha menjat el mitjà. Cert que tota la posta en escena és brillant. Cert que la música és més, molt més que la banda sonora. Cert que el treball coreogràfic és de les millors coses que hem vist fa molt de temps. Cert que el treball actoral dels actors, i molt en concret d’en Pau Vinyes, només fa créixer l’obra. Que hi ha moments escènics d’una brillantor colpidora. Però aquesta obra és molt més que aquestes coses, que en una altra obra la farien mereixadora de tota l’atenció aquí són secundàries.

L’obra és pura poesia. Visual, sonora, emocional. El públic li vam dedicar quasi cinc minuts d’aplaudiments fruit de l’impacte al que vam estar sotmesos. Minuts de reconeixement que li costava acceptar a la Clara.

Clara, la malata que cura.

PS. Us deixo el video de presentació de l’obra de les germanes Peya

Amb moltes ganes de cultura!

El 27 de setembre serà una data que no podré oblidar fàcilment. Mesos, molts mesos sense música clàssica en directe. Sense veure els ulls dels artistes. De no tenir a prop els meus compositors de capçalera. Com va dir el Corrado Bolsi, director de l’Orquestra de Cambra de Granollers, sense l’equació perfecta que suposen compositors, executants i públic. Però va arribar el moment de la retrobada i va ser un moment de felicitat. D’aquesta que tanta falta ens fa davant les dificultats que ens envolten.

La emotiva nit va començar amb un bellíssim homenatge de l’Orquestra a les persones que no han pogut superar la pandèmia. Ho van fer amb el Concert en La Major núm.4 per a cordes de Vivaldi. Tota la senzillesa de Vivaldi omplí d’emoció al públic només sentir els primers compassos.

El concert continuà amb el Concert per a violí, oboè i cordes en Do menor de J.S.Bach. L’Orquestra es va fer acompanyar per Oscar Diago a l’oboè solista. Bach va sonar amb brío i solvència. El solista, va donar mostres del seu virtuosisme, deixant clar com podia aportar a l’Orquestra.

El programa va continuar amb el Vals de la Serenata per a cordes en Do Major op.48 de P.I. Txaikovski. Una coneguda peça que, sovint, passa desapercebut el seu autor. Bellesa i l’alegria dels valsos. Va estar seguit pel Nocturn del Quartet núm.2 d’ A. Borodin. Si la peça en format quartet és molt delicada, la participació de l’Orquestra li va donar una profunditat plena d’emoció. Choros núm.1 d’ H. Villa-Lobos, el gran mestre brasiler, va omplir de saudade la sala. Música d’arrel inequivocament popular que el mestre va saber donar prestigi.

I el concert acabà amb la Dansa Hongaresa núm.5 de J. Brahms, que com va dir el Mestre Bosi, no li cal presentació.

L’Orquestra de Cambra de Granollers no és una promessa de futur, és una realitat feliç que ha d’omplir d’orgull a la ciutat. Amb un lideratge per part del director, Corrado Bosi, suau però ben perceptible. Va sonar en perfecta forma malgrat tots aquests mesos de inactivitat forçada. L’entrega dels músics no garanteix la qualitat de l’execució, és clar que no, però si més no, assegura la capacitat de transmetre emoció al públic. I ells ho aconsegueixen. Ahir vam, assistir-hi a un concert que, per sobra altra consideració, va estar ple d’emoció. Emoció a l’escenari, emoció al podium i emoció a la platea.

És el primer de la temporada. Ens esperen moments d’enorme felicitat amb aquest grup de músics.

A %d blogueros les gusta esto: